Dualisme

El dualisme és una doctrina antiga que considera l’univers format per dos principis oposats, com el bé i el mal, igualment necessaris i eterns, i en conseqüència independents l’un de l’altre. És una doctrina simple i fàcil d’entendre que en essència constitueix la base moral de moltes religions i que per la seva simplicitat ha donat garanties d’èxit al llarg dels segles a qui l’ha formulat, adaptant-la als temps i a les pràctiques socials.

En la llengua, aquest dualisme es reflecteix en l’antonímia: la majoria de mots tenen el seu antònim, un mot que té un significat oposat al d’un altre. D’aquesta manera quan aprenem una llengua, almenys en les occidentals, els nens interioritzen l’oposició de dos signes lingüístics de manera natural i simple. L’antonímia en si mateixa ens ajuda a comunicar-nos i a representar-nos el món que ens envolta: humit-sec, ràpid-lent, alt-baix... però alhora ens simplifica els significats: bo-dolent, bé-mal, lleig-bonic... i ens pot dur a catalogar-ho tot des d’una perspectiva simple, on els significats dels conceptes com bo-dolent, bé-mal, bonic-lleig... ens són fàcilment imposats a través d’una educació moral que, sovint, respon a una intenció basada en l’antagonisme de les idees.

Quan aquest dualisme es manifesta en el camp de la política, de l’esport... el resultat és: PP-PSOE, CIU-PSC, Catalunya-Espanya, monarquia-república, moros-cristians, partit republicà-partit demòcrata, Barça-Madrid...

El perill del dualisme en la política, l’esport, la religió... és que representa l’existència i les relacions humanes fomentant la rivalitat i l’antagonisme entre dos; en contraposició al pluralisme, que defensa el respecte a les tendències diferents que existeixen en una societat. I així, caminem i ens reconeixem a nosaltres en l’oposició de l’altre, fent molt difícil la convivència pacífica basada en el respecte de la diversitat.

El dualisme és el primer pas per sentir-nos ANTI-. Quan aquest prefix s’anteposa als dos principis oposats, aquests es manifesten no només contraris sinó irreconciliables. Antimadridista, antibarcelonista, antiespanyol, anticatalà...

Les llavors de l’odi i la intolerància arrelen fortament en el dualisme i, aquest, és difícil de combatre. El cel i l’infern, no existeixen, però es necessiten per formular-se.

Parlar

Els animals ocupen la major part del temps de la seva vida i de les seves energies en satisfer les seves necessitats: bàsicament procurar-se aliment, la defensa pròpia i la reproducció, és a dir, les necessitats derivades de la supervivència.

En el cas dels ésser humans aquestes necessitats es veuen augmentades per unes altres que no són derivades pròpiament de la supervivència sinó de les que ens hem anat creant de manera artificiosa.

Dins però, de les necessitats pròpies dels humans n’hi ha una que està relacionada amb la salut de la supervivència: parlar. Els éssers humans tenim la necessitat de parlar amb els nostres congèneres per comunicar-nos, fet que compartim amb la resta d’animals, però també per la necessitat de no sentir-nos sols, per alleugerir l’activitat del nostre cervell, per descarregar tensions pròpies de les nostres relacions personals, professionals, socials..., per higiene mental, com ho anomenem vulgarment.

Parlar, doncs, esdevé una necessitat en els humans i a tall d’exemple podríem anomenar les tertúlies de cafè, els sopars d’amics, les converses informals entre companys, les xerrades dels pagesos els dies de mercat...

I moltes vegades el fet de parlar és només això, parlar per parlar, sentir la nostra veu adreçant-se a algú a qui moltes vegades no li demanem ni que ens escolti.

La llengua catalana, com les altres llengües, té un munt de mots per designar aquesta activitat de parlar per parlar: xerrameca, xerradissa, taral·la, barbolla, garola, xerrola, enraonia, xerrera, claquera, xerrim, parloteig, parleria...

Per parlar necessitem sempre un interlocutor i en canvi per escoltar no necessitem que algú se’ns adreci directament, sinó que formant part de la col·lectivitat en tenim prou de parar l’orella i ser receptors d’un munt de veus, de missatges que sense estar adreçats personalment a cadascú dels individus sí que ho estan a tots nosaltres.

L’ésser humà té la necessitat de parlar, d’aquí que una persona que no troba els interlocutors adequats o que no sap donar sortida a les seves paraules per expressar el que pensa i sent (cas del nen que ha viscut una situació convulsa o traumàtica, per exemple) necessita d’una teràpia psicològica o psiquiàtrica per recuperar-se.

Paguem el psicòleg o psicoanalista per poder-li parlar, però no paguem a cap terapeuta per escoltar-lo: parlar és una necessitat, escoltar no.

Circ i futbol

El circ és des de fa molts anys un dels espectacles de més acceptació per part del públic en general i els nens en particular. Dins l’envelat, les actuacions dels diferents artistes, tot mostrant les seves habilitats, ofereixen als espectadors una variada gamma d’emocions. D’aquesta manera, els acròbates, els equilibristes, el domador de feres, els trapezistes, el llançador de ganivets, el mag... omplen la funció, generalment de nit, entre els crits d’emoció, les exclamacions d’admiració, els silencis plens d’angoixa i els aplaudiments del públic que assisteix a les funcions amb l’ànim de passar una bona estona.

Un dels moments més esperats de tots els espectacles circenses és el número dels pallassos. Un dels més famosos i més tradicionals és el que representen el clown i  l’august, l’un fent les funcions d’home seriós i entenimentat i l’altre fent la funció d’home poc assenyat i una mica beneit. Durant la seva actuació, un dels moments més divertits és quan l’august escarneix el clown lluny de l’esguard d’aquest, de manera que el discurs seriós i enraonat del clown es veu ridiculitzat per la mofa de l’august que aconsegueix fer riure tothom amb la seva actitud desvergonyida.

El passat dissabte, 10 de desembre de 2011, a l’estadi Santiago Bernabéu, vam tenir, però, l’ocasió de veure un número de pallassos que no recordo haver vist mai. En aquell envelat i sota l’atenta mirada de les càmeres de televisió, el clown i l’august amagats dins l’espai que ocupa la banqueta de l’equip local, van oferir un espectacle només per als telespectadors i que no va poder veure el públic assistent a l’estadi. Els afortunats televidents, que teníem la possibilitat de gaudir de les actuacions dels artistes damunt la gespa entre crits d’emoció, exclamacions d’admiració, silencis plens d’angoixa i aplaudiments, vam ser obsequiats amb un suplement còmic per part del clown i l’august dins de la banqueta del conjunt local i que ens va fer riure d’allò més.

El número especial que ens van oferir va ser la manifestació d’indignació per la targeta no assenyalada a Messi per l’àrbitre, per una falta d’aquest sobre Xabi Alonso a l’alçada de la línia del mig camp. Com que Lionel ja tenia una groga, qualsevol falta que aquest jugador cometés havia de ser sancionada amb una segona targeta groga i expulsió, havien decidit els pallassos.

El clown i l’august van fer un numeret nou (no el clàssic on un escarneix l’altre, valga’m Déu): tots dos es van posar a riure, adés tapant-se la cara i adés fent el mateix gest amb les seves respectives mans dretes, acostant-se-les a la boca tot indicant que l’àrbitre s’havia empassat l’expulsió perquè era un acollonit; tot servint als espectadors televisius l’argument, una vegada més, que l’àrbitre perjudicava el seu equip en benefici de l’equip rival.

Mai havia vist el numeret del clown i l’august en què aquest imitava a l’altre com si es tractés de la seva ombra. Un número on no hi havia escarni. O... ben pensat, potser sí que hi havia escarni en l’actuació de l’august i no ho vam saber entendre i l’espectacle era millor del que vam arribar a interpretar: l’august escarnia el clown a la seva cara, tip de ser la seva ombra, mentre aquest i nosaltres ens pensàvem que li seguia el joc.

QdB 1. 4 de desembre de 2011

Seguim a la deriva. Deixem enrere el novembre i penetrem el desembre que ens ha de congelar la fava, els sous i el pensament.

Si hi ha una paraula que sembla predestinada a guanyar, en un futur immediat, un protagonisme dogmàtic aquesta és: RESIGNACIÓ.

A la resignació s’hi arriba quan no podem fer res per canviar la situació o circumstàncies que patim, quan s’han perdut totes les esperances (que és l’últim que es perd). 

Per sortir de la greu situació econòmica per la qual travessem (a la deriva i dominats pels mercats financers que són qui ens hi han immers), ens volen fer entendre que només hi ha una única solució. No es pot fer res per superar aquesta crisi que el que ja s’ha iniciat, és a dir: una retallada del poder adquisitiu i dels serveis, alhora que una pujada dels impostos i dels preus en general.

Ara fa uns quants anys, després de la caiguda del mur de Berlín, aquest pensament únic que ara ens demana resignació davant l’esforç que tots hem de fer (especialment els treballadors, encara que no tinguem consciència de classe; això ja fa temps que es va perdre:  tots ens hem cregut que els treballadors són els pàries que van d’un país a un altre buscant feina) ens va dir aleshores que havíem arribat a la fi de la història com a lluita d’ideologies: el capitalisme havia guanyat, i d’entre el capitalisme, el neoliberalisme democràtic era l’únic camí que existia, l’únic camí a seguir.

Ens ho vam creure i els vam votar: Aznar, Bush, Blair, Berlusconi... El món va adoptar polítiques econòmiques neoliberals on la política es subjugava a l’economia, i l’economia la dirigien els mercats financers. No hi havia cap altra alternativa: carbó per als escèptics i il·lusions finançades a preu d’hipoteques regal per als creients.

Ara, després de veure on ens ha dut aquest pensament únic, aquest és rearma i ens demana RESIGNACIÓ: no hi ha cap altra alternativa per sortir de la crisi que retallades, pèrdua del poder adquisitiu... més pobresa, diguem-ho clar! (Ens havíem cregut que érem més rics del que en realitat som: ens diuen els mateixos que ens van fer creure que el neoliberalisme, la doctrina única, ens havia de fer més rics a tots).

Alguns sí que s’han indignat i han mostrat el seu descontentament, però la majoria dels polítics saben i creuen que la capacitat de resistència de l’ésser humà és gairebé infinita i, que si la resistència s’acaba, encara ens queda la resignació per anar tirant. La resignació com a dogma, aquesta sembla la nova estratègia del pensament únic: el liberalisme democràtic.

20N: Què podríem haver fet amb el nostre vot

Un dels signes amb més identitat de la fonètica de la llengua catalana s'està perdent. L'apostrofació, cada vegada més clarament, s'està convertint en la apostrofació, l'ametlla té el regust de la ametlla i l'esperança, cada dia que passa, es dilueix en la esperança. La castellanització del català sona més clara cada dia, mentre que la catalanització del castellà potser serà el títol del nou espectacle del Mag Lari.

En les eleccions al Parlament Espanyol, aquest 20 N, les paperetes més votades a Catalunya han estat: a) les d'un partit que va apostar i perdre per un estatut nou dins la relació Catalunya-Espanya; b) les d'un partit que ha dinamitat la possibilitat d'aquest nou estatut i que explicita que el manteniment de l'Estat de les Autonomies suposa per a Espanya una càrrega econòmica insostenible en aquests temps de crisi; c) les d'un partit que parla de sentiment nacional i de cartera i que pacta els assumptes de diners en detriment del sentiment nacional, amb qui voldria fer desaparèixer els sentiments nacionals plurals de l'Estat Espanyol; d) les d'un partit que aposta pel federalisme a Espanya, quan ningú més en parla i que difícilment se sap què és; e) les d'un partit que aspira a l'independentisme, més com un miratge d'un passat que va poder ser que no pas com una possibilitat real de futur immediat.

Així doncs, i vist el panorama, potser hauria estat prou poètic haver exercit el dret al vot dipositant cadascun de nosaltres un sobre ple amb les cendres de les 5 paperetes amb més intenció de vot. Durant el recompte, les cendres s'anirien amuntegant damunt les taules i després de buidar el darrer sobre, el president i els vocals, tots alhora, podrien bufar -com quan s'apaguen les espelmes d'un pastís d'aniversari-, en un moment d'una poètica digna de la imaginació d'en Brossa, i escampar les cendres pel col·legi electoral mentre els apoderats i interventors, vestits de rigorós negre, acompanyarien l'escena amb un silenci dramàtic.

I d'aquesta manera, no la urna sinó l'urna funerària plena de cendres, i prèvia a l’expressió d'una poètica col·lectiva mai vista, hauria estat l'excusa ideal per lliurar-nos de la temptació de l'abstenció, que no de la abstenció.

I d'aquesta manera, no la imatge de la urna sinó de l'urna funerària plena de cendres, com a contenidor d'una expressió poètica col·lectiva mai vista, hauria estat l'excusa ideal per lliurar-nos de la temptació de l'abstenció, que no de la abstenció.

Epifania

Prefix que significa “sobre”: EPI

Partidari, admirador incondicional, especialment d’un cantant, d’un artista, etc.: FAN

Enllaça dos termes que, dins una proposició o grup de mots, fan idèntica funció i expressa l’addició d’allò que denota el segon a allò que denota el primer, o bé enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis o successius, el segon essent sovint una conseqüència del primer, o a vegades estant-hi en oposició o esdevenint-se malgrat seu: I

Introduint un complement de lloc, expressa relacions que denoten: a) La direcció del moviment. b) El terme del moviment o de la distància. c) L’indret on és o s’esdevé alguna cosa, especialment amb els noms geogràfics i amb l’article definit. d) La proximitat en relació a un lloc, situació prop, tocant.: A

EPIFANIA: MANIFESTACIÓ EVIDENT D’UNA DIVINITAT ENTRE ELS ÉSSERS HUMANS

-------------------------------------------------------------------------------------------

Nom abreujat d’un conegut i popular jugador de bàsquet ja retirat: EPI

Nom abreujat d’una poc coneguda i menys popular veïna de l’escala d’algun oient: FANI

Introduint un complement de temps, expressa relacions que denoten: a) El temps en què és o s’esdevé alguna cosa. b) El terme d’un període de temps.: A

EPIFANIA: Festa cristiana que commemora la manifestació de Déu entre els éssers humans en la persona de Jesucrist.

-------------------------------------------------------------------------------------------

Nom d’un conegut i popular personatge de la sèrie televisiva Barrio Sésamo, company inseparable d’en Blas: EPI

Nom d’una marca de sabons  i desodorants que s’anunciava a la televisió en l’època en què s’emetia Barrio Sésamo: FA

Forma de la tercera persona de singular del present d’indicatiu del verb niar: NIA

EPIFANIA: FINS L’ANY QUE VE SI DÉU HO VOL, ÉS CLAR.

Llengua

“Era la terra tota d’una sola llengua i de les mateixes paraules. En la seva marxa des d’Orient van trobar una plana a la terra de Senaar i s’hi establiren allí, i digueren:”Edificarem una ciutat i una torre, el cim de la qual toqui el cel i ens faci famosos, per si hem de dividir-nos per la faç de la terra”.

Baixà Yavé a veure la ciutat i la torre que estaven construint els fills dels homes i es digué: “Aquí hi ha un únic poble, doncs tenen tots una mateixa llengua. S’han proposat això, i res els impedirà que ho puguin fer. Baixem, doncs, i confonguem la seva llengua, de manera que no s’entenguin els uns amb els altres”.

I els dispersà d’allí Yavé per tota la faç de la terra, i així van deixar d’edificar la ciutat. Per això s’anomenà Babel, (Babel es relaciona amb l’hebreu bala’l: confondre) perquè allí confongué Yavé la llengua de tota la terra”.

Gènesis, 11

Aquestes paraules llegendàries sobre l’origen de les llengües contenen algunes veritats sobre les particularitats del llenguatge humà. Ens presenten una teoria sobre el naixement de la diversificació lingüística que ha estat compartida per importants investigadors. Per a aquests, totes les llengües del món tindrien un origen únic, a partir del qual es van anar desenvolupant gradulament per divisions dialectals. Trobem també en ells una clara comprensió del poder de la llengua i la convicció de la maledicció que suposa el mosaic lingüístic, considerat com un càstig de Déu a la supèrbia humana.

Prescindint de si les llengües van sorgir o no independentment unes d’altres en diferents èpoques i llocs, el que sí sabem és que les que avui coneixem es van desenvolupar en un gran número de casos, com pot demostrar-se, des d’una mateixa protollengua, a partir de la qual es diferenciaren en diverses direccions a través de separacions i aïllaments. Així, es solen agrupar les llengües del món en grans famílies, cadascuna amb subgrups, i així parlem de famílies i de parentius lingüístics.

Bertil Malmberg